L’abril de 1964, ara fa 50 anys, va publicar-se un llibre important, molt important, Els altres Catalans. Es tractava d’un (en paraules de l’autor) assaig/reportatge, fet pel novel•lista Francisco Candel, arran d’un encàrrec. Paco Candel havia nascut en un poble del Rincón de Ademuz l’any 1925 i amb dos anys la seva família va venir a Barcelona, a allò que ara coneixem com Zona Franca i que fa unes dècades era un conjunt de petits barris, alguns desapareguts: el Port, Plus-Ultra, el Polvorí, el polígon de la SEAT… i les Cases Barates on hi va viure.
Per aprofundir en la seva vida i obra el millor és el web de la fundació que es dedica a recordar la seva figura: http://www.fundaciocandel.org/
Precisament, la seva novel•la Donde la ciudad cambia su nombre, ambientada en les Cases Barates, editada en 1957 per l’hospitalenc Josep Janès, havia colpit el panorama literari català. No cal dir que és una joia des del punt de vista sociològic, però potser cal recordar que també ho és des del punt de vista literari. Una lectura molt i molt recomanable. L’any següent, quan la revista literària La Jirafa dedicà un número a Catalunya, Candel fou escollit per fer un article “Sobre la Catalunya que tu coneixes”, li van dir. En aquest moment Candel va ser escollit com el portanveu dels immigrants.
Per aquesta raó, quan els promotors d’Edicions 62 (Josep Benet, Max Canher i Ramon Bastardes) van pensar de fer un llibre que reflectís la realitat de la immigració que arribava a Catalunya en aquells moments i que contribuís a la seva integració, van proposar-ho a Candel. Havia de dir-se Nosaltres, els immigrants, imitant el títol del famós llibre de Joan Fuster Nosaltres, els valencians. Candel va acceptar, però amb un altre nom, el que va tenir finalment. Un títol que va fer fortuna i va esdevenir una categoria sociològica, una nova manera d’anomenar als immigrants no catalans, un nom que respectava la seva alteritat però que també els acceptava en la nova identitat catalana.
Fins i tot en el Museu d’Història de Catalunya, la secció que tracta d’aquestes migracions porta aquest nom:
http://www.mhcat.cat/exposicions/sales_del_museu/desfeta_i_represa/terra_de_treball_i_duresa/els_altres_catalans
No hem pogut trobar el llibre en la xarxa, només uns fragments:
http://www.cercle21.cat/butlleti/06/candel.html
http://www.gencat.cat/llengua/llegiuiparleu/docs/12_memoria_paco_candel_A4.pdf
Hem de tenir present que el públic principal del llibre era el català, que assistia entre sorprès i espantat a una immigració molt gran, en uns anys –ple franquisme- en que la llengua catalana i d’altres manifestacions de la cultura pròpia tenien alguna cosa més que serioses dificultats per manifestar-se lliurement. L’obra intentava explicar quines eren les condicions de vida dels nouvinguts i rebatre els tòpics més o menys racistes i xenòfobs (si podem aplicar el concepte de xenofòbia entre les aleshores regions espanyoles) que començaven o podien començar a circular.
Els Altres Catalans fou un llibre combatiu, i per aquesta raó és a hores d’ara d’una vigència que no es pot creure si no es llegeix, cosa que prego que faci tothom. I tot plegat, amb un llenguatge que havia de ser molt suau perquè havia de passar la censura. Fins i tot hi ha un passatge en el que Candel es contagia dels tòpics (els quals sempre tenen alguna semblança amb la realitat, per això son creïbles) i els reprodueix, un fet que ens permet identificar-los. En el capítol “Formen un món apart els immigrants?”, conclou:
“Acabem: no l’immigrant en si pel fet de ser immigrant, sinó les grans zones suburbanes pel fet d’ésser zones de pobresa, seu del món del treball i del proletariat, constitueixen una societat a part, d’esquena a la ciutat i a la gent del país, on arriben amb molt de retard, si els arriben, els beneficis de viure a la ciutat, i sí, d’antuvi, de seguida totes les incomoditats. Els habitants del suburbi, no se’ls té en compte per a res. Mai no s’hi ha comptat per a res. Per això els manca completament “el sentit de la responsabilitat” fins i tot en un grau mínim i elemental, com en aquests aspectes de la llar, de la família i del veïnat. Sempre remarquen que no volen maldecaps. (…) Viuen evadits. La música i el cant –ràdio i televisió a tot volum- per a la dona, i la taverna o el bar per a l’home, ajuden a aquesta evasió. Les coses serioses, com ara la política, els problemas col•lectius del barri, les situacions injustes al treball, per a ells no compten. Dissortadament.”
Tot i reproduir les crítiques que se’n feien de la “manca de resposabilitat” dels immigrants, ens recorda que aquests problemes van associats a la pobresa i a la marginalitat. Si substituïm “manca de responsabilitat” per “incivisme”, no s’acusava als immigrants del 1963 de les mateixes coses que ara s’acusa als immigrants del 2014? Potser que els problemes que patim als nostres barris tinguin a veure amb la pobresa i la marginalitat i no amb la procedència de les persones.
La presència de l’Hospitalet en el llibre és molt important. Després dels barris de Candel de Zona Franca i Montjuïc, podem dir que els barris hospitalencs són els que més apareixen, per sobre dels altres de Barcelona (Verdum, Camp de la Bota…), Cornellà (Sant Ildefons…), Sant Vicenç dels Horts, etc. Hem de tenir en compte que el que va fer Candel va ser visitar al llarg de l’any 1963 diferents indrets de l’àrea metropolitana on tenia algú que l’acompanyava i introduïa en els carrers, les parròquies, les escoles, etc. I sembla que tenia molts coneguts a l’Hospitalet, potser per la proximitat.
L’aparició de l’Hospitalet és molt ràpida en el llibre, i en aquesta ocasió és una aparició obligada per la història, no éra una opció en funció de tenir algú conegut. El llibre comença explicant la història i reproduint l’article a la revista La Jirafa. L’esmentat article, de l’any 1958, recordem-ho, començava: “Durant la guerra van posar a la Torrassa aquest cartell, els seus habitants: “Cataluña termina aquí. Aquí empieza Murcia.”. L’existència real del rètol és objecte de debat entre diferents entrevistats. Tant se val. L’important és que reflecteix un estat d’ànim, un conflicte que sí va existir.
Com fem els que volem lluitar contra el racisme i la xenofòbia actuals, sorgits arran de la immigració recent, Candel recorda que les crítiques que es feien als immigrants d’ara (del seu ara, del 1963) eren les mateixes que es feien als immigrants d’ahir (de la dècada de 1930), i potser els comentaris racistes i xenòfobs són fets pels mateixos que foren criticats en el passat, o pels seus fills o néts. I quan l’any 1963 es parlava de la immigració del passat, i dels tòpics racistes del passat, es parlava de la Torrassa. La Torrassa era el paradigma de la immigració rebuda a Catalunya entre 1915 i 1930.
Sobre els conflictes de la dècada de 1930 entre immigrants de La Torrassa i autòctons tenim el fantàstic article de Joan Camós
http://www.celh.cat/zonaprivada/contenidos/L%60HOSPITALET%20I%20LA%20IMMIGRACI%C3%93.%20CATALANISTES%20I%20ANARQUISTES%20ALS%20ANYS%20TRENTA.pdf
Després de descriure tots aquests conflictes, de la manera que podia en ple franquisme, sense fer cap esment als fets i organitzacions polítiques i sindicals de l’època republicana, Candel afirmava que els i les immigrants que una generació enrere malparlaven de Catalunya, en aquells moments la defensaven i eren ells i elles els que tenien recels respecte els nouvinguts més recents. D’alguna manera preten desmentir les tesis dels famosos llibres que en la dècada de 1930 va escriure Josep Vandellós: “Catalunya, poble decadent” i “La immigració a Catalunya”. I, a més, pretenia evitar que tornessin a aparèixer aquestes idees en aquella dècada de 1960.
La constatació de la integració (que no volia dir necessàriament parlar en català) dels immigrants d’ahir és la que que li permet predir que és molt probable que això passi en el futur. Per confirmar aquesta esperança, fa els recorreguts abans comentats. Bé, en diverses ocasions fa esments de llocs sense el relat de la seva visita, pel que suposem que ja els coneixia personalment d’abans o tenia dades procedents de la premsa o d’algun llibre, com Los suburbios, fruit de la Semana del Suburbio, organitzada per l’Església catalana en 1957. A més, reprodueix en alguna altra ocasió dades estadístiques procedents dels censos.
Un dels aspectes que va merèixer més l’atenció de Candel va ser el barraquisme. No fa una descripció detallada de cap nucli de l’Hospitalet, però fa diferents esments dels grups de Collblanc-La Torrassa, Can Vidalet i La Bomba. “Pels volts de la Torrassa i de Collblanc, unes 2.800 persones allotjades en barraques”, diu. També al•ludeix a la insalubritat de Can Pi.
Explica abastament les etapes de la immigració que aleshores arribava a l’àrea metropolitana de Barcelona. Inicialment venia el pare, que residia en una dispesa, sovint un pis també d’immigrants. Tothom que procedeix d’una familia d’immigrants ha vist o ha sentit dir com en un pis vivien vàries famílies i/o es llogaven llits o fins i tot matalassos al terra. Un amic de Candel, escollit com a arquetipus social, per un llit i un plat per sopar, pagava vuit pessetes a Collblanc. D’això en deien el immigrants, segons el llibre, “estar a patrona”, encara que el meu pare deia “estar de mestresa”.
Aquest amic seu, després de passar per les barraques de Montjuïc, que ja va compartir amb la resta de la família que va venir també, va comprar un pis a La Florida, barri que ens descriu així: “O amb el barri de la Florida, de l’Hospitalet, on només t’adones que allò és encara Catalunya i no el sud d’Espanya quan en passar per l’església, una església d’arquitectura moderna i funcional, a to amb els nous blocs, però millor –clas dir-ho-,observem que en una de les portes hi ha escrit: “Déu t’estima”.”
L’amic que va comprar el pis a La Florida és, ens diu l’autor, natural de Cañas, província de Granada. Diu Candel que li han explicat l’acudit que el rector d’aquell poble ha demanat que li busquin pis al barri, que és on són els seus feligresos. És probable que es tracti de Cáñar, una vila de les Alpujarras, que entre 1960 i 1981 va veure com la seva població es reduïa a la meitat.
Tanmateix, el barri hospitalenc al que dedica més espai és Can Vidalet. Bé, hauríem de dir mig hospitalenc, perquè la meitat d’aquest nucli “que abans era zona d’estiueig” pertany a Esplugues. Ens informa : “Em diuen que deuen ésser uns 8.000 habitants, dels quals només 800 són catalans. La resta, immigració, a la qual predomina l’andalús. És un barri que s’ha format ràpidament, en cosa de sis anys.”
Atrauen l’atenció de Candel unes grans barraques prefabricades, amb llum però sense aigua corrent, que hi havien instal•lat les autoritats per proporcionar habitatge als barraquistes i als que “vivien en unes coves properes”. Es veu que aquestes construccions provisionals van ser utilitzades pels afectats de les inundacions de 1962, i que el seu ús es va començar a estendre per reduir el barraquisme. En total n’hi havia 56 allotjaments d’aquest tipus.
Val la pena parar atenció a l’esment de les famílies que vivien en coves. El trogloditisme va ser un fenomen que es va donar intensament a l’Hospitalet i Cornellà, en el talús d’argila que separa el Samontà de la Marina. Sembla que foren excavades inicialment com refugis antiaeris durant la Guerra, i que més tard foren aprofitades per viure-hi per centenars de persones.
Descriu Can Vidalet com un barri on dominen les cases d’autoconstrucció:
“Tot el panorama és de mitges construccions, estatges a mig construir, o així ho sembla. Només veus totxana, taulons, obertures o bastiments de fusta. Però la gent ja hi viu, en aquestes cases. Amb tota la comoditat, o tota la que es pot. Fa un efecte estrany de veure entre aquestes parets sense enguixar i entre aquestes portes sense pintar butaques modernes, màquines de cosir, neveres, televisors, bufets amb grans miralls, aranyes de cristall, quadres a les parets… A les escales no hi ha baranes, i els graons són simples maons. (…) Han treballat i treballen en aquestes construccions els diumenges, els dissabtes a la tarda, els dies de festa, les llargues hores de les tardes d’estiu…”
També ens explica com són els blocs que s’hi fan: “Hi ha edificacions per a les quals només hi ha permís de pujar quatre pisos. En pugen cinc o sis. Els posen una multa. La multa és de 300 pessetes. Per cada pis fan pagar 50.000 pessetes d’entrada. L’opció o camí a seguir no suscita gaires dubtes.”
I comenta la gran quantitat de descampats, molts utilitzats com abocadors incontrolats, i la precarietat de la parròquia. Unes pàgines extraordinàries que mostren com era un petit barri en aquells irrepetibles moments, on Candel molt probablement es va creuar amb els pares i la germana del que escriu aquestes línies.
En conclusió, Els altres catalans reflecteix una part de la Catalunya de 1963, la dels immigrants pobres que anaven a viure als suburbis, en barraques, rellogats, en cases que es feien o en pisos que pagaven treballant moltes hores tota la família. Per una banda denuncia les condicions de vida d’aquestes persones, i per una altra planteja que és possible que les persones que havien arribat recentment, i les que havien d’arribar encara, acabessin estimant la seva nova terra, sentint-se catalans. I tot plegat, sense defugir de l’existència de conflictes (ja hem vist que comença l’obra plantejant-ne) i opcions lliures en d’altres sentits.
Per què recordar el cinquentenari d’aquesta obra des d’un bloc d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme? Ja n’hem fet un esment anteriorment. En els darrers anys hem rebut una arribada d’immigrants molt important. La xenofòbia i el racisme han irromput en la nostra societat (potser ja hi eren, amagats) i els grups feixistes s’han aprofitat i han tret el cap del cau. Malauradament, a la meva ciutat tenim dos regidors feixistes i més de 6.000 persones els van votar pel seu discurs xenòfob.
Cal fer el que va fer Candel ara fa 50 anys: recordar que la immigració significa, a més d’opotunitats i aspectes positius, certs aspectes conflictius, perquè les persones que migren normalment ho fan perquè són pobres, com ho eren els nostres avis i els nostres pares. I els autòctons del segle XXI, fills i néts d’immigrants, hauríem de saber més bé que ningú les dificultats que pateixen els immigrants d’ara. I el llibre de Candel ens mostra, d’amagat perquè no podia dir-ho clarament, que la solidaritat de classe s’ha imposar als discursos xenòfobs i racistes.
S’han de reconèixer els problemes que es viuen a molts barris de l’Hospitalet, especialment els de la meitat nord de la ciutat, com feia Candel en les seves novel•les. Recordem que els seus veïns el volien apallissar perquè descrivia les coses tal com eren. Però aquests problemes es poden entomar i solucionar de diferents formes. La mirada de Candel és la del que no s’avergonyeix del seu passat, sap d’on ve i té conciència de classe. No és la mirada del que es refugia en la nacionalitat per sentir-se millor o superior a ningú, o per aconseguir les engrunes que el desmantellament de l’Estat del Benestar està deixant-nos als més pobres.
Els altres catalans ens recorda que malgrat les grans dificultats, que hi eren i hi són, és la voluntat de les persones, la solidaritat entre elles i la seva autoorganització la que fa que la convivència triomfi sobre la intolerància. Candel no podia saber que l’antifranquisme va fer molt per la integració dels nouvinguts dels seixanta. L’antifeixisme, les lluites contra l’austericidi, la resistència a la destrucció del l’Estat del Benestar poden ser l’element que ens ajudi ara?
Manuel Domínguez
Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
